ae.icària: febrero 2007

Va néixer a Barcelona el 1920. Poetessa i excursionista sempre ha conreat ambdues activitats de forma apassionada.

Quan els fets d'octubre de 1934, membres del govern català van ser tancats al penal de Cadis, entre ells el president Lluís Companys. La Conxita li va adreçar un poema, Al meu aire, que el president va agrair enviant-li una lletra; a partir d'aquest moment es va establir una correspondència d'ambdós. El president sempre concloïa les cartes amb un "Estima Catalunya". Quan el president va poder retornar el 1936, aprofitant un homenatge a Macià, la Conxita es va presentar davant de Companys i es va identificar. El president li va donar un petó i la Conxita li va demanar un record seu. En Companys es va treure el mocador de l'americana i el va donar a la noia: "Guarda'l i estima'l sempre... i estima Catalunya". El 1997 es va inaugurar a Barcelona un monument a Companys en què apareix una noia amb un mocador.

Autora de nombrosos poemes, ha estat nomenada Mestre en Gai Saber als Jocs Florals. Va publicar molts del seus poemes en revistes i antologies literàries de diverses entitats: Tramuntane (Perpinyà), al Centre Comarcal Lleidatà, al butlletí de l'AE.Icària. Ha estat guardonada en certàmens pel Casino L'Aliança i l'Ateneu Colón, al Poblenou; als Jocs Florals de La Ginesta d'Or a Perpinyà, els Jocs Florals de la Pontifícia i Reial Acadèmia de Lleida, el Concurs de Poesia Breu de Barcelona, la Justa Poètica Borrell II, el Premi de Calella Maria Cardona, el Premi del Capítol Nobiliari dels Homes de Paratge del Principat de Catalunya, i d'altres.

Llibres seus:
Silenci sonor (Absis, 2004)
Records de la meva infància (Ajunt.Barcelona-St.Martí, 2007)

"Silenci sonor". Alguns poemes:

Xiscles de festa m'han despertat.
L'alba novella tot just clareja:
les orenetes han retornat,
la primavera ja parpelleja.

Dins la màgia del cercle alat
s'arbora un símbol:
la Llibertat!

"De nit" ("Les aigües del Pirineu"):

De nit les aigües són uns rulls de plata
que les fades pentinen dels estels;
damunt la vall fangosa d'escarlata
el pas de l'aigua s'esclata
fins al cor de les arrels.

Roden pel codolar perles estranyes;
són manyocs que fa l'aigua plens de llum,
cristalls de neu del cim de les muntanyes,
llàgrimes d'unes entranyes
glaçades de perfum...

"Les gavines del riu Besòs".

Tot un esbart de gavines
han passat ran de balcó;
quan la tarda fa tentines
són com randes de claror.

Van i vénen cada dia,
del Besòs se'n van al parc,
dibuixant amb harmonia
la simetria d'un arc.

Me les miro: panxa blanca,
alaesteses, cos bonic.
Del riu Besòs sou palanca
feta de plomatge ric.

Hostesses d'un cel de festa
vestides de llum de sol.
Quan al Besòs hi ha tempesta,
digueu-me: Quina finestra
aixopluga el vostre vol?

"Pregària".

Senyor: doneu-me avui el most del meu pa
ben moll d'esperança i eixut de riquesa;
que pugui guardar-ne tan sols per demà,
l'engruna més pura d'aquesta pobresa.

A dins la petxina de les meves mans,
poseu-me aigua fresca de vostra fontana;
i a dins les bombolles, que semblen brillants,
la lleu il·lusió d'un toc de campana.

Deixeu-me, també, del vostre portal
asseure al pedrís, i jo donaria
al poble que cerca la pau de Nadal,
almoines d'amor de vostra establia.

"Condemna a Lluís Companys".

Pels camins del firmament hi ha una frisança;
jo, l'encerto a descobrir des del meu jaç.
Van les boires rodolant d'esgarrifança...
un piquet i un condemnat, molt lents avança:
-País meu; ets mut i las?...

"El Camp de la Bóta".

Hi ha una platja sense esculls,
també jo en sé la ribera;
quan hi passo tanco els ulls.
El record d'allí, m'esvera...

El sorral és brut de fang,
quan fa llebeig s'apilona
i en el fons hi han tolls de sang
que tot el cor m'esborrona.

La sang quallada és encesa,
entre els palets s'hi ha quedat
el senyal d'una mà estesa
com un crit de llibertat!